Covadonga 2024 · 30 de juliol del 2024 · 3 min de lectura
Crònica del dimarts, 30 de juliol
Estimades famílies,
Us escrivim des de l’autobús de tornada ja a les nostres llars després d’aquests dies d’intensa convivència i pregària, tot i que probablement ens llegiu al caure la nit.
Com el Jose Gomar, el nostre sherpa, ha complert amb la seva missió de portar-nos a Covadonga, avui no hem tingut la necessitat de matinar tant. Així que a les 6 h hem obert els ulls per fer el més important del dia: assistir a l’Eucaristia a una capella molt senzilla i bufona de les germanes que ens han acollit aquesta nit a la seva escola.
A l’homilia, el mossèn ens ha parlat de la importància de la pregària, d’aquest trobament personal i íntim amb el Senyor cada dia. Que ara, quan tornem a casa nostra, no l’oblidem i busquem aquestes estones de pregària diària per posar-lo a Ell en el centre. De la mateixa manera, davant les dificultats no ens podem oblidar de la maternal ajuda de la Mare de Déu, que amb la seva mà tendra ens acompanya sempre. I juntament amb ella, tenim la tutela de l’Església, que sempre ens acull, com ho ha fet tanta bona gent al llarg del nostre camí.
Després d’això, hem recollit tot, hem carregat les furgos per darrera vegada i ens hem dirigit a la platja per fer l’últim remull de la peregrinació, on, entre rajos de sol i alguna que altra gota de pluja, hem agafat forces per afrontar la tornada en autobús.
En aquestes hores de viatge s’han succeït alguns esdeveniments diversos, dignes de menció. Entre ells, l’Emma Sarsanedas, per fi, ha pogut audicionar pel paper que porta desitjant des que és nena com a protagonista a les properes colònies d’estiu. Ens ha deleitat amb un gran poema de La vida es sueño, del gran Calderón de la Barca. El Joan Xipell, amb paper i boli a la mà, ha observat i qualificat rigorosament tota l’actuació. Aviat sabrem quin és l’elenco final.
També hi ha hagut qui ha dormit tot el camí amb la boca oberta i qui no ha deixat de parlar amb els companys de seient en tota l’estona.
Hem aprofitat aquestes hores per fer una estona d’oració, en què, juntament amb el mossèn, donem moltes gràcies a Déu per aquesta peregrinació, per la convivència feta i l’oportunitat d’estar molt a la vora de Nostre Senyor. Ara ens toca perseverar i portar-lo als altres, fer apostolat, com ahir comentàvem, i no tancar-nos novament en l’egoisme i el materialisme.
Fent una mica de balanç de la peregrinació, i tenint en ment també totes les altres que portem a les nostres esquenes, any rere any ens adonem que és quan sortim de nosaltres mateixos, quan deixem el nostre egoisme i ens posem al servei dels altres, tot i estar probablement molt cansats, que som veritablement feliços. Tot és molt més fàcil quan tots ajudem, quan tots estem pendents de les necessitats dels altres.
En aquesta peregrinació particularment hem insistit en el tema de la cavallerositat i la feminitat. Per tant, quan un home agafa allò més pesat perquè no ho carregui una noia, quan una noia s’esforça a no criticar ni murmurar, és quan estima realment a l’altre.
D’altra banda, la sobrietat és quelcom que caracteritza la nostra manera de peregrinar. No portem mòbils, dormim a terra, ens alimentem a base de pa de motlle... I gràcies a tot això ens adonem de tot el que és superflu i realment no és tan necessari, com també gaudim molt més quan rebem qualsevol petit detall, sigui un got d’aigua amb gel després d’un dia dur de camí, o un gelat per celebrar el sant d’algun peregrí.
Tanquem aquí aquestes línies que han anat relatant algunes de les aventures que hem viscut aquests dies. Esperem que els vostres fills, un cop tornin, us expliquin tota la resta de detalls amb el mateix somriure amb què han explicat les anècdotes aquests dies durant les tertúlies nocturnes.
Ens acomiadem de vosaltres, amb l’esperança de poder seguir escrivint i relatant nous camins en un futur proper.