Covadonga 2024 · 23 de juliol del 2024 · 4 min de lectura
Crònica del dimarts, 23 de juliol
Estimades famílies, amics i ciutadans del món:
Tenim el plaer d’informar-vos que avui hem arribat al final d’etapa en temps rècord, cap a les 11.30 del matí. I era una etapa de 25 km! Com veieu, ja hem entrat en aquella fase en què els peus van sols i els pelegrins avancem en sincronia total. No podem negar que ens ha ajudat molt l’eufòria de portar la guitarra amb nosaltres durant el camí i cantar a ple pulmó aquells temassos de Morat i Nil Moliner que tant ens agraden.
El millor d’arribar d’hora és que ens queden moltes hores per davant per fer mil coses. Així que ja hem trencat el cicle «caminar per dormir i dormir per caminar» i ha començat la veritable convivència. Avui, al pati de l’escola on passarem la nit (Sagrados Corazones de Torrelavega), ressonaven les pilotades de diversos partits de futbol i de bàsquet; alguns pelegrins revivien la infància a la zona dels gronxadors, i els melòmans s’asseien a l’ombra dels arbres a tocar la guitarra. Tot un planàs: en família, xerrant, descansant i fent el que més ens agrada a cadascú.
Aquesta escola és xulíssima; fa ganes de venir a estudiar-hi. Els fem un bon aplaudiment per la generositat d’acollir-nos, especialment a la Isa, que és qui ens ha rebut, i al rector que ens ha obert les portes de la seva església per celebrar l’Eucaristia.
Us passem un recull d’anècdotes que han sortit a la tertúlia de la nit; algunes són d’avui i d’altres de dies anteriors, però totes valen la pena.
La Isa González, figura clau d’intendència, ens ha confessat que un dia, al Mercadona, en un acte de valentia, va carregar cinc síndries alhora als braços. Evidentment, li van caure i van anar rodolant rampa avall per l’entrada, de manera que els clients que arribaven al súper eren rebuts per un atac de síndries ultraràpides.
En Franco Vitagliano buscava la seva bossa de reixeta amb la roba de la bugaderia. Algú se li va acostar amb una bossa de reixeta que ningú no havia reclamat i li va preguntar si era la seva. En Franco va obrir la cremallera, va veure que hi havia una certa peça de roba amb l’escut del Barça, va llançar una mirada assassina a la seva interlocutora i li va dir: «Ni de broma és meva».
Ahir a la nit no vam dormir gaires hores, cosa que ens ha passat factura a l’aturada de l’esmorzar, que és quan fem la lectura espiritual. Més de la meitat dels pelegrins han caigut fulminats pel son, cadascú recolzat on bonament podia (un tronc, una pedra, les rodes de la furgo...). El més graciós és que el text que llegíem parlava precisament de la conveniència de cuidar la postura en pregar, d’estar relaxats però no tan còmodes que ens adormim...
Mn. Ferran, a l’Evangeli de la Missa, ha llegit la frase següent: «En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: Jo soc el cep Jesús als seus deixebles [sic]». Hi ha hagut una riallada general, perquè tots hem pensat que es tractava de la dislèxia/creativitat habitual del mossèn. Però ell ha exclamat: «Us prometo que no soc jo, el text diu així literalment!». Ens ha costat creure’l, però tenim una foto que demostra l’error del leccionari. Pobre mossèn, quina paciència que té amb nosaltres!
Per cert, aquesta lectura del cep ha estat avui el centre de la nostra meditació. Jesús ens diu que el vinyater poda l’arbre perquè doni més fruit, i això és el que Ell fa amb nosaltres cada vegada que ens demana un sacrifici. Quan ens arrenca d’un lloc que ens agrada, d’un afecte que ens consola, d’una fama que ens enorgulleix... està podant, traient tot el que sobra i purificant-nos, perquè cada vegada sigui més certa la frase «No soc jo, sinó que és Crist qui viu en mi». Tant de bo sapiguem aprofitar les creus grans i petites per fer-nos més pacients, humils i dòcils a la voluntat del Senyor. Ho demanem per a nosaltres i per a vosaltres, que ens llegiu i ens encomaneu amb afecte cada dia.
Bona nit i que somieu angelets!