Et deixaràs vèncer per la por?

Com dèiem a l’editorial anterior, el pelegrinatge va començar fa ja molts anys. No comença avui: ve de lluny, de tants camins recorreguts, de tantes jornades viscudes, de tants joves que abans que nosaltres es van atrevir a dir que sí. El que comença ara és un nou recomençar: un nou repte, una nova il·lusió, una nova constància.

Falten deu mesos. Deu mesos que poden escolar-se en silenci, com l’aigua entre els dits, o convertir-se en el tram més bonic d’aquest camí que ja fa temps que recorrem. Perquè a Corea no s’hi arriba només amb un bitllet d’avió: s’hi arriba amb el cor preparat per trobar-nos amb Crist i obrir-li de bat a bat les portes del nostre cor.

Que ningú no s’enganyi: això no és un viatge de plaer. És un pelegrinatge, un camí de lliurament i de sacrifici. Els pelegrinatges no es fan només amb diners: es paguen amb fe, amb constància, amb hores de pregària i dies de feina callada col·laborant en les diverses iniciatives que volem tirar endavant.

Per això, qui s’hi apunti assumeix uns compromisos molt concrets.

El primer, el més profund: buscar Jesús. En la pregària de cada matí, en l’Eucaristia diària, en la confessió que neteja i retorna l’alè. Allà es recuperen les forces i allà la vida sencera es converteix en un cant de lloança on es recobra la il·lusió després d’haver-la perduda.

El segon: les coses petites de cada dia. A casa, amb els pares, amb els germans, en els estudis. Com ens ensenyava santa Teresina aquest estiu: allò petit, fet amb amor, esdevé ofrena, una cosa eterna i amor universal. Que cada llibre que obres per estudiar sigui ja una etapa del camí, i cada examen, un pas més cap a Corea.

El tercer: la formació. Conèixer Jesús per estimar-lo més i millor. Aquest any, els qui anem a Corea ens comprometem a participar en els cercles de formació de la parròquia. Aquí, amb els nostres, on s’aprèn i es fa família, cor a cor, on setmana rere setmana alimentem la nostra fe i compartim el rostre amb els germans.

El quart: fer família. Siguem molts o pocs, el juliol del 2027 no arribarem a Corea com un grapat de desconeguts, sinó com una autèntica Família. I això es teixeix des d’avui, fil a fil, també en les campanyes per recaptar fons: en totes, no només en unes quantes. Són més de 2.200 € per persona, però ningú no els carrega sol. Fons comú, granet de sorra, colze a colze. Com en les famílies de debò.

Corea no és una qüestió de diners. És una qüestió de fe i de desig. I els esglaons, ja se sap, es pugen d’un en un: cada esforç, un graó cap a la santedat.

No sé si n’ets conscient, però en llegir aquestes línies ja estem prenent consciència de la magnitud de l’aventura: un dels pelegrinatges més impressionants de la teva vida. Ho diem sense por, perquè estem segurs que serà així.

No serem gaires els qui ens hi apuntarem —el compromís fa por—, però els qui ho fem viurem a flor de pell una experiència que ens transformarà la vida.

Travessarem el món per trobar-nos amb Corea: amb la seva gent, amb la seva senzillesa, amb el Papa.

No tothom acceptarà el repte. Els qui hi anem, hi anirem amb la certesa que Déu ens acompanya, com en tants altres pelegrinatges.

Seràs capaç de desaprofitar aquesta oportunitat que Déu et regala: viure una experiència de família i de santedat al costat de joves de tot el món? Et deixaràs vèncer per la por, per la pusil·lanimitat, per aquell «no ho aconseguirem» que apaga tants somnis abans de néixer?

«Tingueu coratge! Jo he vençut el món».