No tinc diners per anar-hi: aquest article és per a tu

Anar a Corea costa molts diners: vols, allotjament, inscripcions, desplaçaments. Davant d’una xifra així, el més fàcil seria dir: «no és per a mi».

Mirem-ho al revés. El cost no és un mur, és una porta. Ens regala una cosa que potser no hauríem triat mai: un any sencer per viure junts la pobresa i l’austeritat. No com una dieta forçada, sinó com un entrenament del cor.

El pelegrinatge comença avui, en cada petita renúncia que fem pensant-hi.

Sant Pau ens ho diu en una frase que podria ser un lema per a nosaltres: «Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa» (2 Co 8,9).

Déu no va triar un palau. Va triar una menjadora a Betlem, un taller de fuster a Natzaret, una vida sense «on reposar el cap» (Mt 8,20) i una creu nua. No ho va fer perquè la pobresa sigui bonica, sinó perquè volia deixar clar què és el que de debò enriqueix: l’amor que es dona sense guardar-se res.

La pobresa evangèlica és buidar les mans perquè Déu les pugui omplir. Qui ho té tot agafat no pot rebre res més.

Jesús explica en una paràbola que qui troba un tresor amagat en un camp, «content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp» (Mt 13,44). Fixa-t’hi: no ven amb pena, ven amb alegria. Ha vist una cosa tan gran que tota la resta li sembla poca cosa.

Això és el despreniment. No menyspreem les coses: el cafè amb els amics, la roba nova, la subscripció, el caprici del cap de setmana. Simplement descobrim que hi ha una cosa que val més. I per agafar-la, cal tenir les mans lliures. Allò petit que deixem anar es converteix en allò gran que assolim.

L’austeritat comença per la butxaca, però no s’hi queda. Quan vivim amb menys, alguna cosa es mou per dins: deixem de recolzar-nos en les nostres seguretats i capricis i comencem a recolzar-nos en Déu.

«Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells» (Mt 5,3). El pobre en l’esperit no és el qui no té res, sinó el qui no s’aferra a res. Sap que tot ho ha rebut i que tot és a les mans del seu Pare.

Així, la pobresa material es converteix en escola d’abandó i confiança. Arribarem a final de curs sense saber del tot si els comptes quadren. Hi haurà mesos en què semblarà impossible. I just aquí aprendrem a pregar com Jesús ens va ensenyar: «el nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui». No el de demà, no el de tot l’any: el d’avui.

Jesús ens convida a mirar els ocells del cel i els lliris del camp (Mt 6,26-30). Qui confia així s’allibera de l’ansietat i descobreix una alegria que els diners no poden comprar.

Aquesta és la idea que ho travessa tot: si no tens diners, millor. Descobriràs la generositat de Déu. Si en tinguessis, aniries a Corea gràcies al teu compte corrent. Si no en tens, hi aniràs gràcies a Ell.

Quan estiguis assegut en aquell avió rumb a Seül, miraràs enrere i veuràs com, de la teva pobresa, Déu n’ha tret generositat: la teva, la del grup, la de tantes persones que t’han ajudat sense que t’ho esperessis. Notaràs en carn pròpia que Déu ha fet un miracle amb tu i que la Providència actua de debò, no només als llibres.

Però la Providència no treballa sola. Déu hi posa el miracle; nosaltres hi posem la nostra part. Cal desitjar-ho de debò: voler viure pobrament, renunciar, treballar en les campanyes, aportar al fons comú el que puguem. Qui fa tot el que és a les seves mans ho pot esperar tot de Déu.

Podria semblar una contradicció: pobres i, alhora, esplèndids? Doncs és ben bé el mateix vist des de dos costats. Qui no es lliga a allò que té és lliure per donar-ho. I qui dona amb generositat descobreix que «Déu estima els qui donen amb alegria» (2 Co 9,7).

I Déu mai no es deixa guanyar en generositat. Déu beneeix amb generositat el qui dona; és molt generós amb els qui són generosos. Sant Pau ho explica als corintis quan els demana ajuda per a la col·lecta: «el sembrador mesquí té una collita mesquina, i el generós, la té generosa» (2 Co 9,6). I els demana que la seva aportació sigui un do generós i no una cosa donada de mala gana (2 Co 9,5), perquè es vegi que la seva caritat és sincera (2 Co 8,8). Que la nostra generositat no sigui de façana, sinó de debò.

El garrepa viu encongit. Calcula, guarda, es protegeix. Els seus somnis són de la mida de la seva cartera. En canvi, el qui és esplèndid amb Déu i amb els altres eixampla el cor, i un cor ample pot aspirar a coses grans.

Pensem en la vídua de l’Evangeli, que va tirar dues monedetes al temple (Mc 12,41-44). Era gairebé res, però era tot el que tenia. Jesús la va posar per damunt de tots els rics. A Déu no l’impressiona la quantitat, sinó el lliurament.

Corea és un projecte gran, i els projectes grans només els tiren endavant els cors grans. Si aquest any som esplèndids, amb el nostre temps, amb els nostres diners i amb el nostre esforç, no només arribarem a Seül: en tornarem preparats per somiar projectes encara més grans.

Al llarg de l’any farem campanyes. No són només una manera de «fer calaix»: són part del camí.

Cada campanya a la qual dediquem el nostre temps, cada tortell de Reis, cada coca, cada número de loteria venut porta a porta, al carrer, davant d’una parròquia, és temps i esforç que regalem. Ens ensenyen el valor dels diners guanyats amb la feina, ens obliguen a vèncer la vergonya i la mandra, i ens uneixen com a grup. El que costa esforç es valora el doble, i arribarem a Corea sabent que cada euro té al darrere hores de lliurament.

Les campanyes tenen una cosa preciosa: fan partícips del pelegrinatge tots els qui ens compren. Ells viatgen amb nosaltres a Corea. I, el més important, pregaran per nosaltres. Darrere de cada euro hi haurà una persona, una història i moltes pregàries que ens acompanyaran fins a Seül.

Viscudes així, les campanyes deixen de ser una obligació i es converteixen en una ofrena: una feina feta per amor, que ja és pregària.

La pobresa que no es concreta es queda en bones intencions. Algunes idees per viure-la junts:

• Revisar les despeses petites. El refresc, el pica-pica, l’aplicació de pagament, el menjar a domicili. Sumades, fan molt. Cadascú en pot triar una i apartar aquests diners per a Corea.
• Crear un fons comú al qual tots anem aportant dels nostres sacrificis, dels nostres estalvis i d’aquesta pobresa que vivim. Hi haurà qui hi pugui aportar molt i qui només hi pugui aportar poc, però tots hi hem d’aportar. Com la vídua de l’Evangeli, el que compta no és quant, sinó que sigui de debò.
• Tenir cura del que tenim. Podríem fer un esforç concret: no gastar en roba ni comprar coses noves, sinó tenir cura del que ja tenim i aprofitar-ho. Arreglar abans que comprar, no llençar menjar. També és una manera d’ajudar a anar a Corea. Viure fins i tot sense allò que realment necessitem.
• Ser generosos amb el temps. Ajudar a casa i a la parròquia.
• Oferir-ho. Cada renúncia, unida a la pregària, es converteix en un regal per a Déu i en una preparació del cor.
• Fer-ho amb alegria. Sense queixes ni cares de pomes agres: l’austeritat trista no convenç ningú.

L’Església a Corea la van començar, a finals del segle XVIII, uns laics que amb molt poc van descobrir Crist. Sant Andreu Kim Taegon i els seus companys màrtirs ens ensenyen que els qui no s’aferren a res són capaços de donar-ho tot.

Un cor pobre és un cor disponible, i Déu se’n serveix per fer coses grans. Nosaltres no donarem la vida com ells, però sí que podem aprendre la seva lliçó: la grandesa apostòlica neix del despreniment.

No viurem l’austeritat com un preu que cal pagar, sinó com un camí que ja forma part del pelegrinatge. Quan arribem a Corea, portarem a la maleta molt més que diners estalviats: hi portarem un cor més lliure, més confiat i més gran.

Perquè Jesús, essent ric, es va fer pobre per enriquir-nos amb la seva pobresa. I nosaltres, fent-nos una mica més pobres, ens preparem per ser immensament rics.