Déu ho fa tot al seu temps

BARCELONA – MERITXELL (300 KM) – DEL 23 DE JULIOL AL 3 D’AGOST DE 2018

Fa quatre anys vaig tenir l’oportunitat de participar en un pelegrinatge a peu des de Barcelona fins al santuari de Meritxell.

Si he de ser sincera, no era el planàs d’estiu que tenia pensat: caminar 300 km, hores i hores sota el sol, llevar-se a les 4 de la matinada, pujar i baixar muntanyes, menjar entrepans cada dia… No és la idea d’estiu que té una nena de 21 anys després d’un curs dur a la universitat! Però Déu sempre fa de les seves en els millors moments i, el 24 de juliol, ja era a la porta de la parròquia, mig adormida, amb la motxilla a l’esquena i a punt de sortir.

Els primers dies van ser durs, però alhora de molta reflexió: Què hi feia, jo, allà? Fins a Andorra caminant? M’esperaven moltíssims quilòmetres, 15 dies caminant i poques hores de son.

Però, a poc a poc, a cada pas, Jesús i Maria m’anaven tocant el cor i em van fer veure que tot aquell esforç, aquella capacitat de sacrifici, aquella sobrietat per Déu i pels altres valia la pena, i que allò era realment la veritable felicitat. Donar-se als altres i deixar de pensar en tu és viure una vida plena.

Durant el camí, el suport dels altres pelegrins va ser fonamental per continuar caminant: les cançons, les bromes i els acudits feien el camí més amè. Tampoc no m’oblidaré de les xerrades i les reflexions profundes amb els companys i companyes que t’anaves trobant pel camí. Quantes coses vaig aprendre de cadascun d’ells!

Recordo amb claredat la vuitena, la novena i la desena etapa del camí. Van ser les etapes més dures: en tres dies vam pujar el Puigmal i el Carlit. Personalment, això de pujar dues muntanyes en tres dies amb un desnivell de més de 900 m no ho porto gaire bé, així que a mig Carlit em vaig aturar i vaig dir: ja no puc més! Vaig estar una bona estona aturada en una roca, amb una companya, pensant com ens en sortiríem. Ens anaven avançant pelegrins que ens animaven a continuar, però nosaltres seguíem igual. Fins que es va acostar l’últim i ens va dir: «Heu vist quines vistes tan boniques? És meravellós veure el que Déu ha fet per nosaltres!» Aquestes paraules em van fer aixecar el cap, mirar el paisatge i pensar: Si Déu ha creat això per mi, jo no puc continuar pujant per Ell? I així ho vaig fer: vaig continuar caminant amb una mirada diferent.

Finalment, després de diversos dies de camí, vam arribar al santuari de Meritxell. La sensació d’haver arribat va ser increïble, i em vaig adonar que havia valgut la pena haver vingut. Havia estat capaç d’anar a contracorrent, de sortir de la mundanitat de la vida i de valorar més el que Déu ha creat i ha fet per mi.

Déu ho fa tot al seu temps.