Lorda 2015 · 1 d’agost del 2015 · 3 min de lectura
Crònica del dissabte, 1 d’agost
Etapa de Fonz a Torreciutat.
Per fi hem arribat a Torreciutat; no ha estat un camí fàcil, però ho hem aconseguit!
Han passat tota mena de fenòmens naturals que semblaven voler impedir que hi arribéssim, començant per la pluja torrencial que va caure durant la nit i va deixar els camins enfangats i plens de tolls.
Els pelegrins hem tingut problemes de debò per travessar el camí. Calia passar de pressa si no volies que les sorres movedisses t’atrapessin els peus, però algú no tenia clar el concepte. Per exemple, l’Oriol León, que va acabar havent de passar descalç pel fang espès, i unes quantes persones més, que van acabar amb els peus plens de fang. Sort que després hi havia tolls per netejar-nos. Va ser un camí dur, però molt divertit!
Teníem ganes d’arribar com més aviat millor i de fer un petó a la Mare de Déu, així que vam intentar escurçar el camí per uns corriols desconeguts, però, és clar, aviat vam haver de tornar enrere, perquè el camí es va anar estrenyent i estrenyent fins a desaparèixer. Al final només ens faltava el matxet per obrir un sender com feia Frank de la Jungla.
Torreciutat era cada vegada més a prop, i els pelegrins, una mica neguitosos. Però abans calia esmorzar, cosa que vam fer al primer lloc que vam veure: una parada d’autobús destartalada enmig de la carretera.
Seguint el nostre camí, vam veure passar alguns pares amb els cotxes, així que vam pujar corrents a la presa per amagar-nos, perquè volíem que la nostra entrada fos triomfal.
Allà ja vam començar a gaudir de l’esplendor de Torreciutat: vam descansar una estona, vam fer fotos…
Per honrar la Mare de Déu en un dia tan important, vam fer una romeria, que va culminar en els últims quilòmetres, que vam compartir amb els tres membres de la furgoneta d’intendència: en Pere, l’Álvaro i la Nuria.
Sant Josepmaria, l’impulsor del temple, havia resat precisament en aquest mateix tram de camí un rosari quaranta anys enrere, pocs mesos abans de morir. Vam voler imitar el gest per honrar la nostra Mare, i vam entrar triomfants a Torreciutat, cantant, cridant… agraïts a ella per acompanyar-nos en tot moment. Allà ens esperaven els pares, tots nosaltres molt contents d’arribar, i en entrar veiem que no hi ha ningú. Els pares s’havien quedat mirant un vídeo sobre el santuari. Nosaltres, en veure que ningú no ens rebia, vam decidir anar-nos-en, però en realitat ens vam amagar darrere d’uns cotxes, i quan tots els pares van sortir, nosaltres vam tornar a entrar per la porta com si arribéssim en aquell moment. Les campanes de Torreciutat van començar a repicar anunciant la nostra arribada, i l’antic rector del monestir va venir a rebre’ns amb un gran somriure a la cara. Tots els pelegrins van anar a abraçar els seus pares, tot i que hi havia PSP (Pelegrins Sense Pares) que saludaven tota la resta.
Tot seguit va arribar un dels moments més emotius del dia: el moment d’anar a veure la Mare de Déu. La Mare de Déu de Torreciutat i la Mare de Déu del Somriure, que venia de Barcelona per quedar-se a Torreciutat. Després d’una gran presentació del monestir i del nostre pelegrinatge, va arribar el moment de resar en aquell lloc fantàstic, de confessar-nos i, finalment, de fer-li un gran petó per mostrar-li el nostre amor i la nostra estima.
Després ens tocava anar cap als Tozales, on passaríem la nit, acollits per l’entranyable família Pich Béjar. Allà vam dinar tots junts, compartint tot el menjar com una família, i després vam fer una tertúlia plena d’anècdotes i cançons.
Tot seguit vam tornar al santuari, on el rector emèrit, Don Javier Mora, va fer la meditació i vam celebrar l’eucaristia.
Finalment ens vam acomiadar de les nostres estimades famílies i vam acabar el dia sopant una paella a casa de la família Pich Béjar i fent tertúlia davant de la Mare de Déu de les famílies.