Lorda 2015 · 27 de juliol del 2015 · 3 min de lectura
Crònica del dilluns, 27 de juliol
Etapa de Jorba a Cervera.
Ja som a Cervera! Després d’una llarga i dura ruta, on el sol ha estat el gran protagonista de la jornada, us escrivim des de la rectoria de la parròquia de Cervera mentre taquem aquest teclat amb les nostres llàgrimes d’enyorança...
El dia ha començat amb un xoc general, ja que ahir vam tenir la sort de dormir en llit i molts de nosaltres somiàvem que això de Lourdes era només un mal somni. Però els crits «fraternals» del mossèn ens han fet tornar a la veritable realitat. Teníem per davant una etapa de 28 km amb un sol d’aquests que fan que l’aigua i la suor es barregin constantment. Gràcies a Déu, o millor dit gràcies al mossèn, que ens ha llevat ben d’hora, a les 4:30, les hores de sol s’han reduït una mica. Però tot i així el camí no ha estat una catifa de flors.
Aquest matí ens hem llevat amb una boira que impedia veure l’horitzó i provocava en els peregrins una sensació de frustració. Una interminable carretera, per la qual ens desplaçàvem a través d’un carril bici, s’ha convertit en una «tragèdia» per a un gran nombre de peregrins, que cada vegada que avançaven en direcció a la boira la carretera s’allargava més i més...
Però no tot han sigut llàgrimes: avui dues peregrines, la Mercè i la Carol, han agilitzat el pas en comparació amb altres dies. Això s’ha produït a causa d’alguna substància sense identificar (probablement obtinguda al sopar d’ahir al bonÀrea) que ha agilitzat a aquestes dues fins a posicionar-les en les primeres posicions. Elles segueixen negant aquesta versió dels fets i puntualitzen que era veritablement el rosari el que les feia avançar amb aquesta agilitat quasi «mística».
Després d’arribar a una benzinera on hem parat a esmorzar i a fer la lectura, on avui hem après que som sarments vius de l’església i que per tant hem d’assumir un compromís amb la comunitat eclesial i en la societat, hem continuat la nostra ruta amenitzada pels gloriosos cants de l’Ignasi Lorda, Carol Barroso, Pep Roca... i diversos acudits i monòlegs realitzats pel Pablo.
Tot semblava bufar i fer ampolles fins que hem arribat als voltants de Cervera, on una carretera que feia pujada ens separava. Fou aquí on molts peregrins les han passat «canutas», però amb una mica d’esforç i oferint-lo hem arribat al nostre destí, la rectoria de la parròquia, on molt amablement ens ha rebut el vicari, Mn. Miquel.
Una anècdota divertida han estat les mampares per les dutxes: a molt pesar nostre, les dutxes no estan a una alçada estàndard i per tant la mampara no encaixa quasi mai a la perfecció. A més, en aquest cas hem de sumar la gèlida aigua que manava de la dutxa; en tot el conjunt, les dutxes en el cas dels nois semblaven un conjunt de pingüins que intentaven buscar l’obertura de l’aigua mentre es movien sota la mampara i constantment xocaven amb la paret.
Una altra «alegria» de la jornada ha estat l’organització de la «festa del tap»: el Pere, l’Alvaro i la Nuria han repartit kiwis a tots els peregrins, que majoritàriament patien «estrenyiments lleus». Després d’una bona becaina i dels respectius serveis, hem caminat contents a l’església per anar a missa i pregar amb la profunda meditació del mossèn, que avui ens ha predicat sobre l’església, la parròquia i l’apostolat. Ara us escrivim des del despatx parroquial esperant el sopar que preparen avui els encarregats de cuina. Una forta abraçada, i que sapigueu que ho estem passant tots molt bé, que tot i amb fatiga l’alegria perdura.