Lorda 2015 · 30 de juliol del 2015 · 3 min de lectura
Crònica del dijous, 30 de juliol
Etapa de Castelló de Farfanya a Tamarit de Llitera.
El dimoni és un ésser pervers i astut que busca per tots els mitjans que no arribem al nostre destí. Aquest matí hem patit en carn pròpia la seva capacitat d’enganyar. Primer, com qualsevol matí fatídic, intenta que no et llevis; després, pretén que et facis enrere davant la pluja i les condicions meteorològiques adverses; quan per fi venços aquesta temptació, descobreixes que el terra que trepitges es fa cada vegada més fangós i dificulta la marxa. A més, el camí està marcat amb unes fletxes que et permeten orientar-te. Les simples distraccions poden fer que ens en desviem. Per si no n’hi hagués prou, un gos terrible se t’acosta com una fera ……… i fa brotar la por dins teu, i et porta a una situació de pànic que no et deixa pensar amb claredat. És llavors quan ens adonem que no comptàvem que el Senyor té el diable lligat amb una cadena tenaç.
El camí de Castelló de Farfanya a Tamarit de Llitera va ser un passeig idíl·lic entre camps de blat de moro i arbres fruiters. El dilema moral va fer acte de presència quan les fruites apetitoses ens reclamaven a tots ni que fos una mossegada. La María Peregrín i la María Miñana van resoldre el dilema amb el «comerç just»: es tracta de seleccionar i després recollir la fruita directament del terra.
Ja ben avançat el camí, la Laura Campmany i la Núria Miñana, animades per en Pep Roca, van decidir donar un ensurt des d’un camp de blat de moro. Mancades de coneixements agrícoles, van córrer entusiasmades a amagar-se entre el blat de moro, quan totes dues van caure sense remei a la séquia que vorejava el camp i es van quedar amb els peus xops. Un cop situades entre el blat de moro, van fer presa del seu terror l’Álvaro i la Blanca Peregrín, que passaven alegrement, aliens al que els havia de passar.
Quan vam arribar al destí, durant el dinar, es va explicar un joc que durarà fins a Torreciutat. Aquest joc consisteix que una persona té una xapa de la qual s’ha de desfer. Només la podrà passar a un altre quan aquest respongui un «NO» rotund a una de les seves preguntes.
Després de la sempre merescuda migdiada vam anar a allò més important del dia: anar a veure Jesús a l’Eucaristia. Vam tenir el plaer d’escoltar una meditació del rector del poble, mossèn Jaime Clusa, en què ens va explicar que, per mitjà de la pregària, Jesús busca transformar-nos al llarg de tota la nostra vida. Després de la santa missa ens van fer un tour per l’església, d’estil romanicogòtic. Una de les seves característiques més peculiars era la torre, que feia 50 metres, el mateix que la planta (és molt, tenint en compte que el normal és que en facin de 25 a 35). També era curiosa la Mare de Déu que presidia l’absis, perquè tenia la cara igual que la del Nen Jesús que duia als braços.
Per acabar la tarda vam tenir un sopar agradable i, després, una tertúlia, acompanyats de Mn. Jaime. La Carol Barroso, en un dels seus rampells d’enginy, ens havia compromès a tots a inventar una rima sobre la persona que teníem a la dreta durant el dinar. En van sortir coses molt interessants, com ara: «Pep Roca es como una foca», «Dídac Sánchez Olaya lucha con cota de malla», «Carol Barroso, tu nombre es horroroso», «María Miñana, si no te cae bien hoy te caerá bien mañana», «Pablo Pich-Aguilera, qué malo es el chiste de la pantera», etc.
Després d’unes quantes rialles i unes quantes cançons més, vam anar al nostre jaç, que, essent a Tamarit de Llitera, no podia ser altre que… lliteres!