Crònica del divendres, 31 de juliol

Estimats pares i tots els qui heu format part, durant aquests setze dies, d’aquesta gran família de pelegrins que ha solcat les terres normandes des de París fins a Lisieux:

Com tot, el pelegrinatge té un inici i un final, i arribem a casa més que satisfets per les jornades de fe profunda i d’alegria profunda que hem viscut. El colofó no podia haver estat millor: avui ha estat una jornada memorable.

Després de dormir nou hores seguides com marmotes, ens hem retrobat a l’esmorzar. Dir-ne «esmorzar» és quedar-se curt: ha estat un assalt a mà armada. Seixanta joves afamats contra una miqueta de pa amb melmelada i mel. La melmelada no ha tingut cap opció, i les baguettes han durat menys que un caramel a la porta d’una escola. Diuen que a Normandia encara es parla de nosaltres. Com trobem a faltar els esmorzars d’en Marc, en Beto i en Miquel! Torneu, si us plau: necessitem avituallament urgent.

A les nou, al Carmel de santa Teresina, hem celebrat amb molta unció la santa missa, presidida per Mn. Joan, que, encertat com sempre, ens ha recordat que el que hem viscut aquests dies no és una il·lusió, sinó una realitat: quan un és en Jesús, es pot viure el camí cristià. Hem tornat profundament canviats, i ens animava a portar a casa aquest esperit de servei i d’alegria.

Després, la basílica de Lisieux: un edifici impressionant on, entre la cripta i la basílica, hi caben com a mínim quinze Sant Rafael. Hem intentat veure un vídeo que era tot en francès; als cinc minuts, retirada estratègica general. Amb el temps lliure hem resat pels racons de la basílica, i a dos quarts d’una molts hem tornat a la tomba de santa Teresina i hem deixat als seus peus paperets i tantes intencions del cor.

El dinar era bufet lliure... fins que hem arribat nosaltres. «Lliure» ha durat exactament quatre minuts: quan ha entrat l’últim, allò semblava un documental sobre una plaga de llagostes, i han hagut de reposar menjar diverses vegades. La Inés Moscatel s’ha menjat set creps de pistatxo, d’aquelles que «no tenien gust de pistatxo però eren molt bones» (a la setena ja era pura investigació científica). La cafetera ha acabat embussada i sense ni una gota de llet, segurament d’esgotament, i les pobres monges al·lucinaven amb els nostres estómacs: sospitem que aquesta nit resaran una pregària especial pel proveïdor.

Un pelegrí necessita anar ben avituallat; setze dies caminant no s’aguanten amb una fulla d’enciam. Torneu, Isa, Laura, Marc, Beto i Miquel, torneu.

A la tarda, moment estel·lar a l’arquebisbat: ens esperaven unes relíquies de primer grau —és a dir, dels mateixos ossos— dels sants Lluís i Zèlia Martin, els pares de santa Teresina. Un regal immens que ens emportem com un tresor.

El pare Louis ens ha rebut amb gran solemnitat: el grup al jardí, i els grans al seu despatx, un saló senyorial amb cadires que havien estat de la casa de l’oncle de santa Teresina. «En aquestes cadires s’hi va asseure santa Teresina», ens ha dit emocionat. Tots hem venerat les relíquies, entre cants, i el pare Louis estava més que commogut. Fins i tot hem parlat de Corea: les relíquies hi viatjaran per a la JMJ de l’any que ve.

A Les Buissonnets hem visitat, en grups de quinze, la casa de santa Teresina: tot el que hem llegit a Història d’una ànima cobra vida entre aquelles parets. Quinze minuts de visita, però profundament catequètics. Després, la catedral on va fer la primera comunió, amb el confessionari de la seva primera confessió i el lloc on resava cada dia.

I així ens hem acomiadat de la nostra santa, a qui ja estimem molt, després d’haver entès el seu «caminet»: per ser sant cal tenir Jesús al cor, sense complicacions.

Ja a l’autocar cap a l’aeroport, l’Alejandro Recolons ha recordat de cop on era i que aquella mateixa nit anava a la Cerdanya; s’ha posat nerviosíssim: volia arribar a Barcelona fos com fos. Al mig de l’aeroport hi havia un piano, i el nostre amic Raúl Asla s’ha posat a tocar mentre seixanta joves cantàvem cançons de Bob Dylan. La gent aplaudia, feia els cors, ens feia fotos: semblàvem un grup de música de gira. Uns bons minuts entranyables i divertidíssims.

El vol ha estat tranquil, i hem arribat feliços i joiosos per fer una abraçada solemne als pares que amb tant d’afecte heu preparat aquest pelegrinatge. Avís a les famílies: els vostres fills arriben santificats, però també afamats. Aneu escalfant el sopar.

Aprofitem per donar les gràcies a tots els qui ho heu fet possible, i en especial a aquests seixanta joves que, amb una alegria intensa, han pelegrinat i s’han trobat amb Crist. Gràcies de tot cor. Ja pensem en la propera aventura, perquè això no s’atura: santa Teresina i els seus pares, Lluís i Zèlia, ens animen a viure aquesta santedat tan propera als nostres contemporanis.

Que Déu us beneeixi, gràcies per tot i fins a la propera. Corea ens espera.