Crònica del dijous, 30 de juliol

Estimats pares i tots els qui heu seguit fidelment aquestes cròniques:

Els vostres fills ja dormen aquesta nit als seus llits, a pocs metres del Carmel de Lisieux, on reposen les restes de santa Teresina. I us asseguro que mai un matalàs no havia estat tan ben rebut.

Avui ha estat una jornada memorable, carregada d’emocions i de sentiments contradictoris: l’alegria immensa d’arribar i la nostàlgia de saber que això s’acaba. Però per damunt de tot, una profunda gratitud a Déu per com n’ha anat de bé aquest pelegrinatge.

Ens hem llevat, com cada dia, a les tres de la matinada. Ens esperaven els últims trenta quilòmetres que ens separaven de la nostra meta: el Carmel de santa Teresina. A la meditació del matí ens han animat a tenir grans desitjos de santedat, aquells que aquests dies hem après coneixent Lluís i Zèlia Martin i santa Teresina: que la santedat és a l’abast de tothom, i que ara, en tornar a casa, seguint el «caminet» espiritual de la Teresina, tot es pot convertir en un acte d’amor a Déu, fins i tot el servei més petit.

El camí ha estat àgil, hem caminat a bon ritme, i no hi han faltat rialles i cants. A dos quarts de nou ens esperava l’últim esmorzar del pelegrinatge, en què intendència ha tret tot el que quedava: xocolata, Nutella, brioixos, fruita, entrepans, sucs... Imagineu-vos: ens hem cruspit un esmorzar tan gran que n’hem sortit rodolant. No hi ha hagut mesura. Algun pelegrí s’ha arribat a plantejar si a Lisieux s’hi pot entrar en llitera i guanyar igualment la indulgència.

Així que, com era d’esperar, la segona part de l’etapa se’ns ha fet una mica pesada: la sobredosi de sucre que portàvem a sobre ens impedia caminar de pressa. Sort que la Teresina deia que Déu se serveix fins i tot de les nostres misèries, perquè avui les nostres eren, sobretot, de Nutella.

I llavors ha arribat un d’aquells detalls que només el cel sap preparar: el temps ha estat ennuvolat durant tota l’etapa, i just en arribar a les portes de Lisieux ha sortit un sol radiant. Allà ens tornava a esperar intendència, i l’Alejandro, això sí, ha entrat el primer. Hem entrat a Lisieux a les dotze del migdia, resant l’Àngelus.

En arribar ens hem dirigit al sepulcre on reposa santa Teresina i, amb l’emoció continguda, hem posat als peus de la nostra estimada santa totes les nostres intencions i situacions; podeu estar ben segurs que hi éreu tots i cadascun de vosaltres. Ha estat un silenci llarg i perllongat; ningú no se’n volia anar. Tots en un recolliment profund. Que bonic veure com els nois deixaven als peus de la santa tantes i tantes alegries viscudes aquests dies.

Després ens hem instal·lat a L’Ermitage, una residència d’espiritualitat just al costat del Carmel, on ens hem pogut dutxar —els primers interessats en aquest punt han estat, sens dubte, els nostres propis nassos— i menjar uns entrepans que intendència havia preparat amb tant d’afecte.

A les tres hem anat a la basílica i, amb tota la solemnitat que hem pogut, hem celebrat l’eucaristia a la cripta on reposen els cossos de Lluís i Zèlia, els pares de santa Teresina. A l’homilia ens han animat a tres coses: a tenir una vida d’oració d’infant, senzilla, gens complicada; a deixar-nos modelar com el fang a les mans del terrissaire; i a deixar que Jesús, el gran pedagog, seguint les lectures de l’evangeli, vagi traient de nosaltres el que és dolent i ens impedeix acostar-nos a Ell.

Després de l’eucaristia hem tornat a la residència per descansar una mica i refer-nos d’una etapa esgotadora. A les sis hem tingut exposició del Santíssim, adorant Jesús fins a tres quarts de vuit, quan Mn. Joan ens ha predicat la meditació i ens ha tornat a animar a la santedat: a donar gràcies a Déu pel que hem viscut, a reconèixer el canvi que hem experimentat —perquè ara s’hi respira una alegria molt gran— i a tornar a casa amb un cor agraït.

Després hem anat a sopar. Hi havia bufet lliure. Imagineu-vos: no n’ha quedat res. En Jose Gomar, l’Alex Freixes, les Arroyo, en Quique, en Raúl Crespo i els germans Gel l’han arrasat amb totes les existències: cadascú ha repetit les postres dues, tres i fins a quatre vegades. El cuiner, en veure’ns, no sabia si senyar-se o demanar reforços.

I després hem tingut una tertúlia espectacular. L’Alejandro Recolons ens ha donat el seu testimoni. Ha estat especialment bonic perquè ens acompanyava el pare Louis, el sacerdot que ens ha ajudat a preparar el pelegrinatge. Durant gairebé una hora i mitja, l’Alejandro ha anat explicant coses i responent les nostres preguntes, cadascuna més interessant que l’altra. El pare Louis s’ha emocionat en veure el grup, en veure l’Alejandro, en Raúl, en Gerard, en Quique... i ens ha explicat que tenia una germana amb síndrome de Down que va arribar a ser religiosa i que, morta fa cinc anys, ja gaudeix de la companyia del cel. Tota la vetllada ha girat entorn de la discapacitat i del gran regal que ha estat tenir aquests nois entre nosaltres. Demà el tornarem a saludar. Ha estat una vetllada molt bonica.

Ha estat un dia memorable. Aquest pelegrinatge, que va tenir un inici, comença a tenir un final, però estigueu ben segurs que santa Teresina ha vessat tantes i tantes gràcies sobre tots i cadascun dels qui hem pelegrinat.

Que Déu us beneeixi. Fins demà. Demà, més i millor.