Crònica del diumenge, 19 de juliol

Pares, mares, avis, benefactors i la resta de sofrits lectors que ens seguiu cada dia amb més fe que nosaltres per matinar.

Avui, diumenge, ens hem llevat —miraculosament— a les sis del matí, l’hora en què tot París dorm menys nosaltres, i hem celebrat la missa amb gran solemnitat en aquesta bonica capella de Rupnik. Mn. Joan ens ha parlat de l’evangeli i ens ha animat a ser sants, i ha rematat l’homilia amb un directe a la consciència: «Si no som sants, hem fracassat en aquesta vida». Sense anestèsia. No li falta raó, tot i que a dos quarts de set del matí aquestes veritats pesen el doble.

Després d’un esmorzar copiós amb pastes —privilegi dominical que alguns han interpretat com a bufet lliure—, hem anat cap a París. A les 10 en punt, amb una puntualitat més suïssa que francesa, hem fet la lectura espiritual i a les 11 hem entrat al Louvre disposats a culturitzar ments i cors en el mòdic termini de dues hores, que és el que es triga a veure el 0,3% del museu. A aquest ritme, per veure’l sencer hauríem de tornar-hi unes 55 vegades més. Pares, ja podeu anar estalviant.

Uns han anat a les antiguitats de Grècia, d’altres directes a la Mona Lisa, que hem contemplat... juntament amb unes altres quatre-centes persones que es feien selfies. Diuen que somriu de manera enigmàtica; nosaltres creiem que senzillament fa 500 anys que aguanta turistes i ja se’n riu, de nosaltres.

Ha estat un matí d’intensa cultura, cadascú amb la seva audioguia enganxada a l’orella com si fos el marcador del partit d’aquesta nit.

I aquí ve l’escena del dia: Mn. Ferran, que anava amb l’Alejandro, ha vist un grup de noies que contemplaven un quadre amb autèntica devoció. Miraven, escoltaven l’audioguia, somreien, comentaven. El nostre home, intrigat per tant de fervor artístic, s’ha acostat discretament a veure quina obra mestra despertava tant d’interès... i, en veure-la, no se’n sabia avenir: s’ha posat a riure com un boig. No us podem dir quin quadre era. Facin servir la imaginació. O millor no.

Després del Louvre ens hem menjat uns entrepans d’autèntica baguette francesa, res de pa de motlle. L’Alejandro, fidel a la seva fama, no n’ha tingut prou amb un; corre el rumor que els seus pares tenen un fons d’inversió destinat exclusivament a la seva manutenció.

A la tarda, creuer de dues hores pel Sena contemplant el més bonic de París: la torre Eiffel, el Louvre (aquest cop per fora i sense audioguia), la plaça Vendôme i Notre-Dame, tot plegat sense caure a l’aigua, que ja és tot un èxit. Sobretot tenint en compte que algú s’abocava a la barana com si el Sena fos una piscina.

De tornada a casa hem resat el sant rosari i hem tingut exposició del Santíssim i meditació. Ens han insistit que per ser sant cal lluitar amb l’ajuda de la gràcia i ser llevat dins la massa, transformant el món des de dins. Profund, sí, tot i que alguns ja només pensaven en el llevat de les pizzes del sopar.

Perquè sí: hem sopat pizzes amb cervesa com a preparació espiritual per al gran esdeveniment de la nit: la final.

Us enviem la crònica abans que s’acabi el partit perquè, sigui quin sigui el resultat, després potser no estaríem en condicions anímiques de redactar-la. Ara, a dormir després del partit. Que guanyi el millor. I que el millor sigui Espanya, òbviament. Menys Mn. Joan, que vol que guanyi Messi... Resarem per la seva conversió.