BARCELONA – EL PILAR (320 KM) – DEL 20 AL 31 DE JULIOL DE 2021
Tot pelegrinatge implica renunciar a qualsevol mena de comoditat. O així ho vaig aprendre jo camí del Pilar. És una renúncia a tot allò a què estem acostumats i que fins i tot moltes vegades menystenim. Un bon llit amb el seu coixí, una dutxa llarga i calenta o fins i tot el gustàs d’un àpat abundant. I qui diria que, tot i així, pelegrinar és molt més fructífer que qualsevol d’aquests momentassos, perquè és una trobada directa amb Ell i en Ell.
Pelegrinar significa renunciar a tu mateix per servir l’altre. Significa veure Crist ressuscitat en la feblesa i el dolor de l’altre. És veure, escoltar i sentir amb els ulls de Déu mateix. Per Ell i per a Ell, deixant de banda qualsevol mena d’egoisme. I quan el cos decideixi que no pot continuar, la ment cridarà: Sempre pots fer un pas més. Senyor, Sagrat Cor de Jesús, en vós confio.
Així mateix passa cada matí, a les tres o les quatre, quan ens despertem per anar a caminar. Sabem que s’acosta un dia dur i, tot i així, recollim les nostres coses amb la màxima rapidesa i lleugeresa possibles, oferint cada acte per tots els que vam deixar a l’inici del viatge.
Caminàvem amb la incertesa de no saber què passava a Barcelona, sense saber què ens trobaríem en arribar al Pilar, però amb la confiança que tot formava part dels designis de Déu. I entre llàgrimes, encara que sembli mentida, cada passet costava menys.
Era sorprenent, alhora, la capacitat de meravellar-nos que teníem mentre pelegrinàvem. Tot allò ordinari adquiria aquell to sobrenatural d’Aquell que Tot ho Pot. Sortíem en silenci, oferint tot el nostre dia i el cansament, per veure la llum de l’alba i contemplar-la. Cada ombra del camí era un regal nou entre els quilòmetres que quedaven, i els ànims es recuperaven entre cançons i jocs diversos.
El que més ens va sorprendre va ser arribar al Pilar. Aquella sensació de i ara què? Amb ganes de continuar caminant, per molt que ens fessin mal els peus o tinguéssim ganes d’agafar un llit. És veritat, després vam tenir la temptació de competir per veure qui havia fet més hores dormint! Però, al cap i a la fi, tot això eren nimietats sabent el gran esforç i la recompensa que ens havíem endut després de dotze dies: contemplar la Mare de Déu del Pilar envoltada dels nostres cants i alegries.
Però aquell pelegrinatge no es va acabar al Pilar. Cadascun de nosaltres arrossega aprenentatges i lliçons fins al dia d’avui. La feina ja no és tan feixuga si recordem aquells dies de 40 km caminant. O dormir com a mínim vuit hores ja no és tan important com abans.
Ara, cada dia és un nou començament de pelegrinatge. Les queixes ja són inútils, com també els laments. Perquè, com dic, ja tot és per Ell i per a Ell. I amb Ell la vida és molt més bonica.
