El que semblava un somni... es va fer realitat

Hi ha pelegrinatges que es mesuren en quilòmetres i n’hi ha d’altres que es mesuren en anys, en vides, en gent que va arribar a ser allò que no hauria estat mai si no s’hagués atrevit a venir. D’aquests et volem parlar, perquè el pròxim pelegrinatge porta el teu nom.

Tot va començar a Rio de Janeiro, el 2013. Érem vint-i-dos, setze de la parròquia, i alguns de tretze anys. Sense experiència, sense estructura i sense diners: res del que el món anomena condicions, i l’únic que Déu demana sempre, unes mans buides i unes ganes enormes d’anar a trobar el Papa.

Així va començar tot: a Abraham li van dir que sortís de la seva terra i no li van donar cap mapa, a Maria li van demanar un sí i no li van explicar el final, a uns pescadors els van dir «vine» i van deixar les xarxes a la sorra. Nosaltres només teníem uns quants mesos de preparació i la sospita que la bogeria era possible. I així va ser: hi vam anar i en vam tornar sent uns altres.

Després van venir: Lorda 2015, Cracòvia 2016, Camp de Treball 2017, Meritxell 2018, Terra Santa 2019, el Collell 2020, el Pilar 2021, Częstochowa 2022, Lisboa 2023, Covadonga 2024, Roma 2025 i Lisieux 2026.

Pelegrinatges pels quals han passat molts joves. Cap no va ser un viatge turístic. De cadascun ens en vam endur alguna cosa que encara portem a sobre: una matinada de fred, una confessió que no esperàvem fer, una conversa a la cuneta que ens va trencar per dins, un silenci davant el Santíssim que encara ens dura.

Aquest és l’humil secret de pelegrinar: et penses que vas a veure un santuari i descobreixes que hi has anat a veure’t a tu mateix davant de Déu; surts a buscar un lloc i resulta que era Algú que et buscava. Vam aprendre a caminar estirant els uns dels altres, esperant els petits, carregant motxilles d’altri i deixant —que costa força més— que d’altres carreguessin la nostra. Anys de cançons a mitja veu i de rosaris resats amb els peus adolorits. Volem continuar caminant, amb tu.

Mai no hi hem anat sols, i ho diem perquè és de justícia. Darrere de cada pelegrí hi ha una família fent comptes a la taula de la cuina, un feligrès que va comprar la papereta d’una rifa sense esperar el premi, una senyora gran que ja no podia viatjar i resava cada tarda per uns joves dels quals amb prou feines coneixia el nom: ella no va pujar a cap avió, però va arribar a Rio abans que nosaltres. Sobre aquestes mans i aquests genolls s’ha sostingut cada pas, i per això ningú no s’ha perdut pel camí.

Alguns joves hi van arrelar i continuen sent el cor d’aquesta família; d’altres hi van passar de puntetes, van compartir una motxilla i unes rialles, i la vida se’ls va endur per un altre camí. No hi fa res: la llavor no porta el compte d’on cau, i tots, els qui es van quedar i els qui se’n van anar, són al cor de Déu. Per això preparar Corea ens entusiasma tant: no hi viatjaran només els qui pugin a l’avió. Ells ens van obrir el camí i ara et toca a tu continuar obrint-lo.

A més, hi ha un agraïment que no podem callar. Quantes vegades vam arribar cansats i bruts a un poble on no coneixíem ningú i vam trobar els llums encesos, el terra preparat, el menjar calent i un somriure a la porta. Quants sacerdots, quantes religioses, quants laics anònims ens van obrir casa seva sense demanar-nos res; gent que va passar una sola nit per la nostra vida, que no hem tornat a veure mai més i que també és al cor de Déu. Ens van acollir així perquè no ens veien a nosaltres: veien Crist, i ens van estimar com si fos Jesús qui trucava a la seva porta. «Quan era foraster, em vau acollir»: ho hem vist complir-se en pobles sense nom, a les onze de la nit, amb un plat de sopa. No ho oblidarem mai.

I hi ha una cosa que ens deixa sense arguments: en cada pelegrinatge la gràcia de Déu ha desbordat el que estava previst, sempre, sense ni una sola excepció. Nosaltres portàvem els comptes i Ell portava el camí. De vegades el vam trobar en moments lluminosos, però la majoria de vegades va aparèixer on menys se’l busca: en el pas carregat de cansament, en la butllofa, en el camí que pesa, en la nit en què un ja no pot més i descobreix que continua caminant. Com a Emmaús, caminava al nostre costat des del principi i només el vam reconèixer en partir el pa, quan el cor se’ns abrusava sense saber per què. Per això diem sense exagerar que els pelegrinatges han estat fonts d’aigua viva, i d’aquesta font volem que en beguis tu.

I ara, Corea. És lluny, és cara i les xifres fan vertigen; no ho dissimularem. Però fixa’t on ens crida el Senyor: a una terra on la fe no la van portar els missioners, sinó que la van buscar uns laics que van llegir uns llibres i van travessar una frontera per demanar el baptisme; una terra regada després amb la sang dels seus màrtirs, molts d’ells joves, que van preferir perdre-ho tot abans que perdre’l a Ell.

Allà la fe va començar com comença sempre: amb uns quants que es van atrevir. Un somni se sosté igual que es va sostenir el del 2013, treballant, demanant, organitzant i insistint quan els comptes no surten; allò també semblava impossible i aquells joves de tretze anys van acabar a Copacabana. El que fa gran un projecte no és el pressupost, sinó l’amor amb què s’emprèn: un gran amor converteix una rifa en ofrena, un esmorzar solidari en obra comuna i un adolescent distret en un home capaç de donar-ho tot. Tant se val quants pugem a aquest avió; el que importa és que ningú no hi anirà sol.

Així que llança-t’hi. No cal que ho tinguis clar, perquè nosaltres tampoc no ho teníem; ni que ho puguis pagar avui, perquè el 2013 tampoc no podíem; ni que siguis millor del que ets, perquè Déu no crida els preparats, sinó que prepara els qui crida. Només cal que diguis que sí. I després, ajuda’ns amb temps, amb mans, amb idees, amb el que tinguis, i sobretot amb la pregària, que és el que de debò mou els pelegrinatges: aquell viatge a Rio no el van pagar els comptes, el van pagar els genolls de molta gent que va pregar per nosaltres sense haver trepitjat mai el Brasil.

D’aquí a uns anys, algú escriurà una cosa semblant a aquesta. Dirà que va anar a Corea quan era gairebé un nen, que allà va topar amb el Senyor i que d’allò en va néixer tota la resta. Aquest jove ja és entre nosaltres. Aquest jove ets tu.